Tinc tres problemes alarmants, cada cop més inflamats. Són l'apatia, la mandra i la lentitud. Noto que em guanyen la batalla cada vegada més freqüentment. No hi ha manera que em mogui, que em remogui. Afortunadament, no són problemes relacionats amb les capacitats físiques. Camino, corro i m'inclino acceptablement bé per no fer ni mica d'esport -no n'he fet mai-. El detonant d'aquest triplet de maldecaps és que visc amb el motor de la decisió malmès. Demorar-ho tot sembla que s'ha convertit involuntàriament -o potser no tant- en la gran fita dels meus últims sis mesos. Tot el que pugui fer ja, ara mateix, ho retardaré fins que sigui inevitablement urgent per haver-hi de posar mans. Això, és clar, comporta problemes, que se sumen als altres tres. Més i més problemes. Els problemes, generalment, lleguen d'altres problemes. Quan arriba la solució d'un d'ells sempre queden engrunes qüestionables que no acaben de desaparèixer. Què passa aleshores? Sovint d'aquestes molles problemàtiques, aparentment inofensives, en creix un pa ben gros, un altre disgust. Una espiral malsana i ruïnosa. El cas és que una persona apàtica, mandrosa i lenta manté una vida insípida, desganada, sense futur. Les portes no s'obren si no hi piques. Vet aquí el quid de la qüestió. Moure's. Sortir al carrer. O entrar a la xarxa, on també es pot caminar i trobar-hi estupor; són uns altres carrers.
Posem per cas que abandono l'apatia, que el que sigui em commou, em fa frisar: una pel·lícula (a la Filmoteca hi vaig un parell de cops a la setmana), un llibre (porto el carnet oficiós de La Central) o un formatge (els de la Simó ja em coneixen). Apatia vençuda, doncs. Però encara es recreen dins meu la mandra i la lentitud. La mandra no la considero tan adversativa. Havent sotmès l'apatia és cosa d'hores -en el meu cas de dies, segurament- derrotar-la. La lentitud és el que intueixo més espinós per enfrontar-m'hi. Sóc lent de mena. Lentíííssim. Però la meva és una lentitud circumstancial. Què vol dir això? Que només es manifesta en moments molt determinats. Aquells on he de fer tasques que no em captiven. Aleshores, caic de nou en una apatia vergonyosa que em torna a col·locar a l'inici d'una partida sense final. (Una altra trava: els tres problemes que tinc es caracteritzen per retroalimentar-se recíprocament). Quina etapa de glòria. Les poques coses per què em moc, o bé les tinc a prop o bé sé que les acabaré aviat. La resta trigo hores, dies, mesos en acabar-ho o, encara més greu, en decidir-me començar. Però per què explico tota aquesta murga insuportable? Primer perquè en tenia ganes, clarament, però sobretot perquè he tingut un moment de determinació -un dels pocs que tinc a la setmana- i m'he engrescat a obrir aquest bloc -o blog, no ho sé-. Pretenc publicar-hi textos d'una varietat temàtica imprevista i estranya, amb una periodicitat raonable, però no prometo res. No sabeu el que he trigat a obrir el blog de notes.
La foto: El cinema és el lloc on menys em costa apropar-me. Sigui quina sigui l'hora i la distància, sempre sóc a temps i gust d'anar-hi. El de la imatge és el Texas. Un cinema fronterer a Gràcia, a dalt de tot del carrer Bailèn, amb uns preus seductors i unes sales granades on em quedaria a viure. Les últimes pel·lícules vistes -mai en direm "films"- han estat Mad Max: Fury Road i Amar, beber y cantar. L'una als antípodes de l'altra però les dues excel·lents.
